Comunicadores del Coll. La Matilde Climent Gómez, té uns actius vuitanta un anys. És una dona sàvia, senzilla, amb criteri, y una metodologia de treball científica. La seva professió , durant molts anys ha estat la d’Assistent Social i, en tots els indrets on ha desenvolupat la seva tasca, ho ha fet amb rigor y responsabilitat, ja que sempre ha estimat la seva feina. El passat 26 de novembre del 2013, li va ser entregada la Medalla d’Honor de Barcelona: “En reconeixement de la seva vocació social i tasca comunitària com a impulsora i directora del Banc d’Aliments de Gràcia Nord”.
El teu treball com Assistent Social et va apropar molt a les necessitats de la gent? La meva professió es fa tocant la realitat més pròxima, hi està immersa si vols veure les coses, ella m’hi va ficar. El treball social professional intervé a nivell personal, grupal i comunitari, però forma un tot indestriable té en compte el tot. La tasca principal és ajudar la persona a sortir de la situació conflictiva amb què et ve, tot acceptant-la i respectant la seva llibertat i autodeterminació, recolzant les seves capacitats personals i ensenyant-la a utilitzar els recursos socials comunitaris (família, grups,…). Es tracta de potenciar la persona perquè confiï en ella mateixa i en les seves habilitats. Els metges diagnostiquen i curen malalties i nosaltres detectem i diagnostiquem problemes psico-socials i tractem la seva resolució que, de vegades, passa per crear recursos o potenciar-los.
Fes-nos un petit recorregut per la teva vida professional? El 1957 vaig entrar a l’Ajuntament a les Llars de pre-aprenentatge per treballar amb infants privats d’un ambient familiar normal (mares solteres que estaven servint o d’altres derivats de la Protecció de Menors, etc.). Aquest treball va ser encarregat des de la Càtedra de Psiquiatria de la Universitat de Barcelona. Prèviament l’equip de psicologia de la Càtedra havia fet un estudi de les capacitats intel•lectuals de la població infantil acollida en aquells internats. Jo també vaig formar part d’aquest equip. Tenia el títol, que es donava en aquella època, de Visitadora Social-Psicòleg, la feina era ajudar al malalt mental a reintegrar-se o reincorporar-se a la societat. Ens donaren molta formació psiquiàtrica i psicològica, a més de social. Vam fer l’estudi social sobre els nens de les Llars de pre-aprenentatge de la Mare de Déu del Port. L’estudi, fet conjuntament amb una altre companya col•lega, va comportar un diagnòstic global i les alternatives per canalitzar els problemes més urgents i/o la seva solució .Després faria la meva Tesi sobre L’Autoritat i els infant difícils, on descric el treball fet en equip, la metodologia emprada i el tractament de les situacions: com destinar un pavelló per a residència per als joves de 18 anys i en edat laboral; que en sortissin a treballar; facilitar l’accés a la universitat per als que reunien condicions intel•lectuals; sortides i contacte amb el món exterior al qual, en aquells temps, no hi tenien accés, perquè la institució era totalment tancada, similar a una presó.
Vaig endegar una classe d’adaptació, per als infants conflictius de la institució amb un mestre, i jo com visitadora social-psicòloga tenia la direcció pràctica a la “Ciudad de los Muchachos” que estava darrera el Tibidabo, a la carretera de Sant Cugat. El primer curs de funcionament, i amb la col•laboració de tota la institució, es varen obtenir uns resultats molt positius, va ser un èxit. En aquell moment, en aquesta institució internat, no hi havia dones i els nens no tenien la figura materna. També feia Ludoteràpia amb ells (nens de 9 a 11 anys). Amb allò van fer un gran canvi i, els alumnes que mostraven una gran apatia ajaguts en els patis, ara es mostraven espontanis i inclús varen poder passar a classes normals. Crec en la gran importància del treball en grup, cosa que vaig demostrar amb el meu treball, però, després de tres anys a l’Ajuntament, era l’època franquista, ho desmuntaren tot. Vaig dimitir i vaig marxar de l’Ajuntament quan, per discrepàncies de criteri, podia quedar minvat el meu exercici professional.
Vaig continuar exercint intensament des del camp de la Psiquiatria infantil, treballant als Hospitals de Barcelona: Sant Pau, el Clínic, Hospital del Nen Déu, Sant Joan de Déu, l’Esperança. També com a terapeuta especialitzada en psiquiatria infantil i juvenil en els equips del Dr. Lluis Folch i Camarasa i del Dr. Joan Obiols Vié, en les seves consultes privades. He fet moltes xerrades a escoles i grups de pares sobre psicologia infantil i educació.
El 1967 torno a l’Ajuntament mitjançant unes Oposicions i em van enviar a Trinitat Nova. També vaig treballar al circuit de marginats de Valldonzella i al Patronat Municipal de Disminuïts Psíquics, Físics i Orgànics. Finalment vaig treballar a les dependències de l’Assistència Social, al Centre Cívic El Coll-La Bruguera
Sabem que vas fer un treball important amb dones a la Trinitat Nova?
Vau aconseguir moltes millores per al barri? Les dones són la meitat de la població. El 1967, quan vaig treure les oposicions per treballar a Centres Socials, em van enviar al barri de la Trinitat Nova. En aquell moment les assistents social no comptàvem gaire i així podíem anar fent allò que crèiem: ajudar a la població i resoldre problemes. El meu treball professional fou silenciat en l’època franquista i també després, en democràcia.
Des de l’any 1967 al 1980, vaig treballar al Patronat Municipal de l’Habitatge, a la Trinitat Nova, que era un suburbi. Vaig començar organitzant activitats infantils, amb els joves del barri com a monitors. Eren activitats estiuenques infantils. Quan acabaren vaig convocar les mares de la canalla, per veure la seva problemàtica i fer-ne un diagnòstic. Vaig fer un diagnòstic de les necessitats del barri expressades per les dones, plantejades per elles mateixes: No tenien mercat, tampoc hi havia clavegueram i hi havia un problema de rates i escombraries al carrer. tot eren carències bàsiques. Varen prioritzar plantejar el tema del mercat al Conseller del Districte i després d’un treball laboriós i exhaustiu, a tots nivells, de gestions, van aconseguir que es fes.
També vam cercar solucions per a les escombraries. Van anar a Ciutat Meridiana on acabaven de posar uns containers, per preguntar al veïnat sobre la seva utilitat. Un cop assabentades, van fer una campanya per explicar-ho al barri. Van fer cinc cartells a mà que col•locarem en llocs estratègics i uns fulls per recollir signatures. Les recollirem visitant tots els blocs d’habitatges per explicar-ho. Vam portar les signatures al Regidor tot dient que sí es volien els containers i es van posar. Van ser els primers a Barcelona, juntament amb els de la Guineueta.
A més vam aconseguir la prolongació de les línies d’autobusos 50 i 51, perquè arribessin al barri i es fes la remodelació d’alguns carrers perquè poguessin arribar-hi. Van participar moltes dones. Treballàvem els problemes i, alhora, feien cursets des del Centre Social de la Trinitat, que s’havia fet amb les aportacions dels veïns. Cadascuna ensenyava allò que sabia, de forma gratuïta. Aquesta forma de fer era un intercanvi de serveis i de reafirmació i creixement personal A la Parròquia de Sant Tarcisi – era un barracó – hi havia un capellà obrer, Abelard Sayrach, molt implicat amb el barri i que va fer un treball molt intens i enriquidor amb la joventut. Va morir jove, però va deixar un fort impacte testimonial.
Quan treballes amb les persones tot partint de les necessitats sentides per la gent hi participen. Jo mai deia feu això, sinó, quin problema teniu?
T’havien atorgat algun guardó? El Premi Vila de Gràcia per al Banc d’Aliments del Coll i la Salut, el 2008.
Quan et van dir que t’atorgaven la Medalla d’Honor de Barcelona Com et vas sentir, què vas pensar? Jo m’he sentit compensada pel treball que he fet, i pels seus resultats. He patit mobing a l’Ajuntament d’algunes col•legues més polititzades, però estic molt satisfeta que m’atorguessin la Medalla per consens de tots els grups polítics. És una satisfacció que reconeguin l’esforç a la professió. Jo sempre he volgut ajudar la gent, i el país, des de la professió.
Quan va començar el Banc d’Aliments del Coll i la Salut? Un any abans de jubilar-me. Amb la meva feina havia detectat la problemàtica que tenien algunes famílies del barri amb persones aturades, afectades per una crisi que va haver llavors.
Així doncs, el setembre del 1996, vaig presentar el projecte de crear un Banc d’Aliments, S’hi van implicar la Parròquia del Coll i la de la Salut i, per respecte a la laïcitat també es posà en funcionament la distribució al Centre Cívic El Coll-La Bruguera. Ho vaig plantejar com un treball comunitari, amb una estructura mínima, treball amb espècies, comunió d’esforços i tot amb voluntariat.
Em vaig jubilar el 1997 i vaig continuar sent la coordinadora d’aquest projecte comunitari, fins al dia d’avui. Som una setantena de persones voluntàries, que hi col•laborem en la mesura de les nostres possibilitats. Actualment atenem, setmanalment, a 350 famílies, entre El Coll i La Salut. Totes les families usuàries venen derivades des dels Serveis Socials.
Es fan recollides mensuals al Banc Central d’Aliments, a la Zona Franca. Per poder accedir-hi ens vam fer Entitat Distribuidora. Els dimecres anem a Mercabarna a recollir menjar fresc, que s’ha de repartir màxim l’endemà perquè no s’espatlli. La majoria de recollides les fem en cotxes particulars dels voluntaris. Només demanem subvenció al Districte per pagar els camions que, de vegades, són imprescindibles per a traslladar un gran volum de productes. També ens trobem que ens donen productes congelats i només tenim un congelador a La Salut. Hem de mirar d’aconseguir-ne un parell més per als altres dos punts de distribució.
La Fundació Cívica La Nao ens facilita productes de neteja i perfumeria, un cop al mes. I joguines noves per a Reis. També la Comunitat Europea fa quatre distribucions anuals d’aliments, a través de la Fundació Banc dels aliments
Les recollides que es fan al barri per part del Club Esportiu Europa, a La Miranda, a la Fira de Nadal de Lesseps, a col•legis, la Caixa, etc. són un gran ajut. Qualsevol persona del veïnat es pot acostar a qualsevol d’aquests tres centres, al Coll i la Salut, per col•laborar-hi o portar menjar.
Dones del Coll 