ENCARA VEIG ELS SEUS ULLS

ulls verdsConxa Garcia.  La Maria, amb vuit anys i no sense una mica de por, corria pels carrers deserts de Barcelona. Eren els primers dies de la guerra civil. S’havia llevat quan el pare havia sortit de casa  i, des de la Carretera de Sants, a l’alçada de la Creu Coberta, molt a prop del mercat, hi anava cada dia fins a l’Hospital Clínic.

Allà corria pels passadissos i pujava les escales fins a una sala molt gran on hi havia dues rengleres de llits, arrambats a cadascuna de les parets. En un d’aquells llits, estirada amb els ulls tancats i tapada amb un llençol blanc fins a la barbeta, trobava la seva mare, la Isabel.

Quan ella s’hi posava de puntetes i s’agafava al llit per mirar de donar-li un petó, ella obria els ulls. Aquells ulls grans, de color verd. Ulls que només havia heretat la Júlia, la filla gran, amb qui anys més tard perdrien el contacte, perquè es va enfadar amb el pare. Alguna cosa greu, que restà en el secret familiar.

La mare s’esforçava en somriure-li i, de seguida, allargava la mà cap al calaix de la tauleta que hi havia al costat del llit. L’obria i en treia un pa, un xusco. Ella ja no se’l menjava, cada cop se sentia més feble, s’adonava que no se’n sortiria, que s’anava apagant. El guardava per donar-li a la Maria perquè el dugués a casa i el repartís amb les seves germanes, la Roser i la Júlia.

La veritat és que, en aquells moments, passaven moltes penúries, a més d’estar molt soles a casa. El pare era fóra tot el dia i elles campaven al seu aire, jugaven per l’escala, corrien pels carrers… sense que ningú hi estigués al cas. Els veïnat es queixava d’elles pel soroll i algunes trapelleries que feien. A l’Alfred, el petit, la família del pare l’ajudà a trobar una dida en un poblet al voltant de Barcelona, perquè se’n fes càrrec.

La Maria en quant es llevava només pensava en anar corrents a veure la mare. Així dia rere dia, fins que un cop va trobar una altra dona al llit on habitualment era la Isabel.

Uns dies després, gràcies a uns amics del pare, les van acompanyar a una residència-col·legi a la zona del Maresme, dels que la República havia muntat per atendre casos com els d’elles tres. S’ha de dir que allà van ser felices, el temps que hi van ser-hi. De fet, fins que acabà la guerra i els falangistes la confiscaren, les foragitaren i les separaren.

La Maria, va tenir sort,  anà a parar a un col·legi de monges prop de la frontera francesa, on li van ensenyar a cosir, fer ganxet, mitja, a tenir gust per la lectura i, fins i tot, va començar el batxillerat. La Roser no va tenir tanta sort anà a parar a un convent de monges de Sarrià, on la vestiren de negre i on treballava gairebé com una esclava, rentant, fregant… Va escapolir-se’n quan complí els divuit anys i tornà a casa.

Molts anys després, el seu pare li va dir un dia, baixet, a la Maria “encara, molts cops, veig els seus ulls”.L’Alfred, que no podia recordar els bonics ulls verds de la seva mare, perquè era massa petit, quan es va jubilar, va cercar on era enterrada. Va anar a l’hospital, als cementiris i serveis que podien tenir llistats de persones que havien mort en aquelles dates. Va ser inútil, mai van saber on havia estat enterrat el seu cos.

Anuncios

Acerca de srsarina

educadora
Esta entrada fue publicada en EXERCICIS. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s